Canet Rock

Feu un exercici simple. Intenteu fer una llista amb els 10 grups catalans de més èxit del moment. O, si més no, els de més tirada entre el públic jove. Seleccioneu, només, aquells que estiguin de gira aquest estiu i obvieu la Rosalía -que juga en una altra divisió. El resultat, segurament, guardarà molt poques diferències amb el cartell del Canet Rock 2019.

En la sisena edició des de la seva restauració, el festival apostava per un cartell eminentment festiu, però amb algun tret diferencial respecte anys anteriors. El més destacat, l'aposta per l'electropop vuitanter de La Casa Azul, que feien de contrapunt a una nit marcada pel mestissatge. En horari de màxima afluència, la banda de Guille Milkyway oferia un concert creixent; que connectava poc amb el públic durant el tram inicial però provocava el deliri en una traca final trepidant que culminava amb "La revolución sexual" i un Pla d'en Sala entregat.

Minuts abans, Els Pets també havien aportat diversitat estilística amb un concert de clàssics. Inici rocker amb "Llavis nous" i protagonisme momentani pel nou disc abans d'optar per un canvi de registre i tirar del seu extens catàleg. 'A partir d'ara, tot canya' prometia Lluís Gavaldà després de "No vull que t'agradi aquesta cançó". Dit i fet. Sonaven "Hospital de mar", "Una estona de cel", "Soroll", "Tantes coses a fer", "S'ha acabat"... Impossible parar de cantar. I, com a cirereta, apoteosi final amb "Jo vull ser rei". Això sí, oblidaven "Bon dia", una peça que no està sonant en aquesta gira i que ni en una ocasió com aquesta accedien a reintroduir al repertori.

Canet serveix també de termòmetre per mesurar l'estat de forma de cada banda i, aquest any, donava una evidència clara: Oques Grasses viuen el seu millor moment. Només havien sigut una vegada al festival, l'any 2015, i hi havien passat sense tenir-hi especial protagonisme. Ara hi tornaven com a caps de cartell i amb un dels concerts més multitudinaris. Eren l'únic grup que no necessitaven tirar de repertori antic per aconseguir connectar amb el públic i en feien prou amb el seu darrer disc per endur-s'ho tot per davant.

En un festival de directes curts i on a partir de certa hora el públic ja comença a acusar el cansament, la resta de bandes apostaven per recórrer als hits i provocar un efecte karaoke que, a Canet, sempre és resolutiu. Ho saben bé Els Catarres, uns fixos al festival, que li tenen la mida presa. Un directe festiu, molt de confeti, alguna proclama política i a recórrer el seu sempre carregat arsenal d'èxits. La fórmula era infalible i molt similar a la que utilitzaven també Buhos i La Pegatina. Els del Penedès aconseguien el primer gran ple de la jornada, encara de dia i mentre algunes gotes amenaçaven una nit passada per aigua. Els de Moncada, en canvi, actuaven ja de matinada però no per això es trobaven un públic menys entregat. Eren de les poques bandes que arribaven amb nou disc sota el braç, tot i que no oblidaven aquelles bales segures, amb especial protagonisme de "Mari Carmen", que acabava amb invasió de VIPS a l'escenari.

Les dosis més reivindicatives els hi posaven Zoo, amb un directe trepidant a altes hores i Roba Estesa, a qui incomprensiblement les tocava obrir el festival a les cinc de la tarda. Això sí, aconseguien l'inici més multitudinari d'aquestes sis edicions. També en horari de tarda, Xavi Sarrià debutava al festival ajudant-se d'alguns himnes d'Obrint Pas com "La flama" o "Som" i demostrant la solvència del seu repertori en solitari. Abans d'ell, dues veus de futur com Suu i Ju amb poc temps per reivindicar-se i havent de lluitar contra una calor infernal.

Un dels moments emotius el posava La Dharma amb "Resistir és vèncer", una cançó feta a partir d'uns versos de Jordi Cuixart que llegien des de l'escenari les seves germanes en un clam unànime de llibertat. La banda dels germans Fortuny servia de connexió amb el Canet històric, igual que Josep Maria Mainat, que hi aportava un cert frikisme però es guanyava el públic convertint  "I will survive" amb "Hi tornarem" i "YMCA" amb "Nosaltres volem ser republicans".

A mesura que avançava la nit, el festival recuperava una tradició que els últims anys estàvem superant: la dels retards en els horaris. Això provocava que la sortida del sol agafés Itaca Band sobre l'escenari i que Doctor Prats actuessin ja de dia, una hora més tard del previst. A aquelles hores, però, potser ja no ve d'aquí una hora amunt o avall.

El darrer concert del Canet Rock sempre té un component revitalitzador. Els qui havien optat per allunyar-se de l'escenari i estirar-se a la gespa ressuscitaven de cop i s'acostaven cap a davant. La banda de Terrassa era la primera vegada que tancaven el festival -un privilegi gairebé sempre reservat a Txarango i que només Els Catarres havien pogut tastar- i ho feien amb energia, una bona dosi d'electrònica i demostrant complicitat amb el públic.