Ed Sheeran

El sol encara il·luminava l'Estadi Olímpic quan per les pantalles gegants vèiem Ed Sheeran enfilant els graons de l'escenari. Al seu davant, prop de 60.000 persones l'esperaven embogides. Els primers versos de "Castle on the hill" es combinaven amb un 'Bona nit Barcelona' que despertava el deliri. Ja el teníem aquí. Dos anys després d'omplir el Palau Sant Jordi, el britànic tornava a terres catalanes  mostrant força i atrevint-se amb tot un Olímpic.

I ho feia fidel al seu estil: sol i lluint aquella naturalitat que el defineix. Pocs músics serien capaços de sortir vius d'un Estadi Olímpic sense cap suport damunt de l'escenari. Però segurament per això Ed Sheeran és on és, perquè ha estat capaç de reinventar la figura de l'estrella del pop; despullant-la d'artificis i presentant-se als grans estadis com ho feia als petits pubs de Londres.

El seu públic li reconeix l'autenticitat de la proposta i ell en fa la seva principal arma. S'atreveix a enfilar-se a l'escenari acompanyat únicament de la seva guitarra i els pedals. Sense coreografies, ni ballarins, ni artificis, ni cap dels elements que acostumen a acompanyar concerts d'aquesta envergadura -especialment els d'aquelles estrelles que atrauen un públic més jove-. Només una escenografia basada en unes pantalles imponents i les seves cançons. Ni més, ni menys. I amb això és capaç de posar de cap per avall un estadi que embogeix, salta i canta com si no hi hagués demà. Barcelona no en va ser l'excepció.

Al llarg del concert, passejava amb calma pels seus tres treballs publicats i es guanyava el públic amb un posat distès i xerraire. Ens recordava quan aquelles mateixes cançons les tocava en pubs 'davant de cinc persones' i ens animava a perdre la veu tot cantant-les. 'El proper concert el tinc dilluns, així que jo la puc perdre amb vosaltres' deixava anar.

A mesura que avançava la nit, el concert prenia un aire més trepidant; sense tantes intervencions i agrupant hits altament celebrats. "Thinking out loud", "Photograph", "Perfect"... L'Olímpic s'enfonsava i fins i tot acollia amb els braços oberts la visió guiri i gairebé insultant que el cantant projecta de la capital catalana a "Barcelona", un tema prescindible que ja no forma part habitualment del repertori però que en aquesta ocasió no vam poder evitar.

Ja als bisos, eufòria desfermada amb el seu gran èxit -"Shape of you"- i punt i final enèrgic amb "You need me, I don't need you". Ed Sheeran havia complert el repte. Caldria recuperar l'hemeroteca per trobar l'últim cantant que, tot sol, aconseguís tal connexió amb un públic tan multitudinari. I, molt possiblement, tardarem temps a trobar-ne un altre.