El Kanka i Rozalén

Dues de les veus més reconegudes del moment en la cançó d'autor espanyola s'unien aquest dilluns al festival Porta Ferrada. Dos amics, companys d'aventures i còmplices habituals que arribaven a Sant Feliu disposats a regalar-nos una vetllada llarga -potser un pèl massa- però carregada de moments únics.

El Kanka hi posava la distensió. Rozalén la intensitat. Tots dos es deixaven anar sobre l'escenari. Xerraires, propers, còmodes. Fa relativament poc que tots dos han assaltat les llistes d'èxit i potser tot just estan paint el 'miracle' de què parlava Rozalén en recordar els seus inicis no tant llunyans en bars i 'delante de 20 personas'. Dilluns en tenien davant prop de 2.000, entregades i disposades a cantar cada una de les cançons, des de "Triste trofeo", que obria la nit, fina a "Girasoles", que la tancava prop de tres hores i mitja més tard.

El Kanka era l'encarregat de donar-nos la benvinguda. El malagueny sap com guanyar-se el públic, entre bromes constants i una espontaneïtat molt més realista de la que sovint s'acostuma a trobar dalt dels escenaris. Ens duia pel seu repertori a vegades despreocupat, a vegades més reflexiu. I així ens movíem entre l'energia de "Me alegra la vista" o "A dieta de dietas" y el recolliment de "Tienes que saltar", interpretada amb l'única companyia del guitarrista Álvaro Ruiz.

L'incís intimista ens deixava el primer duet amb Rozalén per posar veu a "Volar" abans de llançar-se a una recta final de traca. El públic es llançava a cantar "Vengas cuando vengas" i es deixava anar amb "Lo mal que estoy (y lo poco que me quejo)". El cantant seguia la festa amb "A desobedecer" i, potser animats per la pròpia cançó, la platea gairebé en ple decidia deixar els seus seients per abraonar-se cap al davant de l'escenari i convertir el passadís central i els laterals en una pista de ball. Punt i final amb una "Después de esta mañana" inspirada en la rumba catalana i un dels hits llargament reclamats pel públic al llarg del concert: "Canela en rama".

El canvi de grup es feia llarg i, una mica més de mitja hora després, arriava el torn de Rozalén que ens tenia preparada tota una declaració d'intencions només començar, encadenant "La puerta violeta" i "Vivir". 'En un ambiente violeta y con las prioridades de la vida en el orden que deben estar, ya les puedo dar la bienvenida a este rio de canciones'.

Entràvem així en un concert emotiu, en què Rozalén ens desgranava cada una de les cançons amb una naturalitat i sinceritat que ens mantenia atrapats. Ens parlava de la seva família. De la història d'amor prohibit dels seus pares; de l'oncle Justo, desaparegut durant la Guerra Civil i llançat a una fossa comú -localitzada gràcies a la cançó-; de "El hijo de la abuela"... S'obria en canal com ha fet en el seu darrer disc i ens explicava, sovint emocionada, les seves vivències més íntimes.

Cantava a les seves amigues amb la positiva "Las hadas existen" i tenia també un record per Luis Eduardo Aute amb una versió "La belleza". No podia faltar, tampoc, el duet amb El Kanka a "Me arrepiento". I, de seguida, tornàvem amunt amb una festiva "Tu nombre" per encarar una recta final més directa, sense tantes intervencions i que tenia el seu punt àlgid en "80 veces" i "Comiéndote a besos". Quedaven només els bisos, per on es guardava dues de les poques cançons que ens faltaven per sentir del seu últim disc: "Dragón rojo" i  una celebradíssima "Girasoles" que posava punt i final a tres hores i mitja d'intensitat i emocions compartides.