El Niño de la Hipoteca

El concert va acabar amb El Niño de la Hipoteca enmig del públic, guitarra sota el braç, cantant sense micròfon. La gent corejava a l’uníson i una llum tènue, quasi solemne, semblava que anunciés la transcendència del moment. Cap interferència entre autor i públic. Cap altra forma més pròxima de descriure el concert que no fos plaer de viure el moment.

Una atmosfera íntima banyava la Sala Apolo aquest dijous. Guiu Cortés, més conegut com El Niño de la Hipoteca, estava a punt de pujar a l’escenari i la gent es barrejava en un ambient despreocupat. Una parella de joves xerrava i aguantava la seva beguda quan, sense previ avís, la bateria va començar a improvisar ritmes a les mans de Daniel Tejedor. La resta de la banda, Miguel Pino -guitarra-, Carlos Cuevas -acordió, saxofon i teclat- i Carlos Manzanares -baix-, va unir-s’hi ràpidament. Amb el públic ja embogit i la parella d’enamorats preparada per a gaudir, les baquetes van donar el tret de sortida al show.

Els seguidors de l’artista barceloní estan acostumats a les seves cançons interpretades amb la bàsica, però alhora inigualable, fusió de guitarra i veu. Amb tot, les expectatives que potser algú s’havia creat, de nit tranquil·la i sedant, van haver de trencar-se en rebre davant seu, un Niño de la Hipoteca amb ganes de molta festa. El repertori de la nit va rebre una capa de pintura basada en guitarres elèctriques amb ganes de jugar i uns ritmes més ràpids i engrescats. La broma i la familiaritat van vestir el concert d’una proximitat difícil d’assolir per la gran majoria de músics, Cortés va saber connectar amb el públic des de la primera estrofa. 

Cançons com “Cum Laude” o “Mentiras de sofá” van obrir l’espectacle i van posar a to els espectadors. El bon rotllo va impregnar la sala i van poder observar-se somriures a totes les boques del públic. Un bon rotllo que, precisament, va anar en augment gràcies a les grans col·laboracions d’Arnau Griso i, especialment, d’Oscárboles que amb la seva cançó “La Guerra” va fer riure a més d’un assistent.

“A un palmo de la gloria” va disfressar-se d’un to romàntic que va permetre a la parella abans esmentada ballar apassionadament. D’altra banda, una magnífica interpretació d’Alberto Alcalá amb “Lola y Manuel” va aportar una tonalitat flamenca a la nit que va ser acompanyada pel picar de mans de la gent. Però encara podia haver més sorpreses i estils. Rapsusklei va trepitjar l’escenari i va afegir el rap com a nou ingredient; “Mundo al revés” va incidir a les oïdes dels espectadors amb un contingut més profund i existencial. Així com els altaveus podien transmetre l’actitud combativa del rap, també van poder deixar pas a un Ferran Exceso, enèrgic i segur, que va transformar la sala en eufòria pura amb “Adan y Eva”.

No obviant la gran varietat de col·laboradors, i tot l’amor que van rebre per part del públic, n’hi havia un que la gent esperava especialment. El Kanka va unir-se a la festa i “Alquitran y Carmín” va embolcallar l’essència d’una nit sencera, celebració i sensibilitat abraçant-se. Finalitzava un concert ple de matisos i sinceritat. El Niño de la Hipoteca sembla un d’aquells artistes que gaudeixen i agraeixen el que fan, d’aquells que han nascut per fer el que fan. ‘Sinmí, tú no eres tú’ diu la lletra i sembla que El Niño de la Hipoteca no és ell sense la música i, en un concert, això es nota.