Joan Baez

Pocs concerts justificarien aguantar una tromba d'aigua com la que aquest passat dissabte queia a Sant Feliu de Guíxols. En aquest cas, però, la ocasió bé ho mereixia. Una de les cantants més icòniques i rellevants de la història de la música s'acomiadava dels escenaris catalans i no hi havia tempesta que acovardís el públic.

Una llarguíssima cua de paraigües i impermeables resseguia el recinte del Porta Ferrada quan ja era l'hora marcada per començar el concert. A dins, una platea buida i i diverses carpes i plàstics protegint els elements elèctrics de l'escenari. Un dels concerts més esperats del festival es mantenia a l'aire; però l'organització ens insistia que les previsions anaven a millor i que, potser amb una mica de retard, però podríem veure la gran dama del folk sobre l'escenari.

I així va ser. Quan passaven gairebé 45 minuts de l'horari previst, la pluja ens va donar una treva i Joan Baez se'ns va aparèixer, guitarra en mà, per oferir-nos un recital de gran càrrega històrica, política i emotiva. Conscient de viure la seva última gira, la cantant ens oferia un repàs de la seva intensa vida musical, sempre lligada a la lluita social. De fet, el concert se'ns dibuixava com un fidel retrat de la seva trajectòria; una fotografia de la seva història que anava prenent forma al llarg d'una hora i mitja de cançons. I, en aquesta fotografia, hi anàvem descobrint, poc a poc, records, històries, vivències, lluites i companys de viatge.

Viatjàvem al moviment dels drets civils dels anys 60 a Estats Units, amb cançons com la tradicional "No more auction block", que ha decidit reintroduir al repertori després de retornar als estats del sud que va trepitjar durant aquells anys de lluita. També retia homenatge a Bob Dylan, company de tantes batalles, amb fins a quatre cançons del de Minnesota - "Don't think twice, it's all right", "It ain't me, babe", "Forever young" i una altament celebrada "Blowin' in the wind" a mode de bis-.

El concert també ens deixava moments en clau de present, com la defensa dels refugiats i els migrants a "Deportee" i un clam per la llibertat dels presos polítics catalans, a qui els dedicava "Mes lluny", de Lluís Llach -amb dedicatòria especial per a Txell Bonet, present al concert-. No només es quedava aquí, sinó que també convidava a l'escenari Mario Muñoz i Montse Castellà per interpretar "Als teus ulls", una adaptació de Peter Gabriel en clau independentista a què Baez ja va posar veu en la versió enregistrada juntament amb Muñoz -impulor de la iniciativa-, el mateix Gabriel, Lluís Llach i Gemma Humet.

Pel tram final es guardava alguns clàssics de la música del s.XX com "Suzanne", de Leonard Cohen o "The boxer", de Simon & Garfunkel que combinava amb clàssics tradicionals del folk, com "The house of rising sun" o "Ain't gonna let nobody turn me around"; abans d'evocar Violeta Parra i el seu "Gracias a la vida" per acomiadar-se. Amb el públic dempeus i enmig d'una tancada ovació, la cantant apareixia de nou per regalar-nos uns últims bisos que començaven amb "Imagine", de John Lennon i seguien amb la tradicional "No serem moguts", interpretada en català.

Eren els últims compassos d'un concert majestuós. Als seus 78 anys, Baez demostrava un estat de forma excepcional, si bé la veu començava a no acompanyar-la en algun moment. S'acomiadava definitivament a "Dink's song" davant d'un auditori entregat; que havia pogut gaudir una última vegada d'una de les veus més icòniques del folk.