Judit Neddermann

Segur que molts tenien marcada la data al seu calendari. 14 d’abril, el concert de cloenda del Barnasants. Però Judit Neddermann, amb més motiu. Feia mesos –no pas dies ni hores, sinó mesos– que la cantant esperava aquesta ocasió. L’últim concert a Barcelona de la gira NUA i en una companyia d’escenari irrepetible.

La primera col·laboració de la nit va arribar amb una fusió preciosa. “Hace un tiempo ya”, de Pau Lobo –cantant de La Sra. Tomasa– i inclosa a l’EP Conmigo, tranquilo (Halley Records, 2018), és una cançó cosina germana d’“Avi” de Judit Neddermann. Les dues cançons, que tenen el do de reflectir la pèrdua i l’enyor amb un somriure, es van anar entrellaçant màgicament amb les dues veus. Més tard, Neddermann es quedava sola a l’escenari per donar pas a la segona convidada. Meritxell Neddermann, la seva germana, s’asseia al piano de cua per acompanyar-la amb el tema “Pena” en un dels moments més emocionants de la nit. Aquest, va ser l’únic moment en què la banda que l’acompanyava, uns música sublims, ho va deixar de fer. Pau Figueres a les guitarres, Arnau Figueres a la bateria i el caixó, Adri González al piano, Isaac Coll al baix i la dolça veu de Kathy Sey als cors. Dalt de l’escenari, la vilassarenca brilla, però també sap com deixar brillar. Perquè sí, és de Vilassar de Mar. Podria ser una dada sense importància però no ho és. Sentir com cantava “Vinc d’un poble” et feia entendre que el fet de pertànyer a «un poble vora el mar» l’ha fet ser com és. Així de radiant.

Dos intents accidentats d’interpretar ”Els ocells”, per un problema de so, van fer que hagués de parar de cantar en dues ocasions. Però, com se sol dir, a la tercera va la vençuda i aquest incident només va quedar en l’anècdota perfecta per demostrar com n’és de natural i espontània. Perquè Neddermann és així; la naturalitat encarnada. Nua, com s’autoproclama en l’últim àlbum. Fingir no va amb ella. I això la fa autèntica.

Una de les cançons més estimades pel públic, “Mireia”, invocava la rumba i Judit Neddermann, amb aquesta naturalitat tan seva, ens feia saber a tots que la Mireia, la seva germana, era allà, entre tots nosaltres i que també l’havia inspirat per compondre “33 hores de bus”. El percussionista Oumar Ngom irrompia en escena sent la tercera incorporació de la nit, amb un acompanyament excel·lent a “Vai vai vai” i la percussió arribava a la seva màxima esplendor amb “Despedida”; a Ngom s’hi sumaven també el caixó d’Arnau Figueres i el ja imprescindible pandero quadrat de Neddermann.  

També van sonar “Ubi Sunt”, guiada per un puntejat de guitarra de Pau Figueres magnífic; “Com viure sense tu”, amb una impecable guitarra elèctrica, “21” i “No volem més cops” totes elles incloses a Nua (Satélite K, 2018). Amb “Vinc del teu pou” arribava la darrera col·laboració de la nit. Un exèrcit de veus, el del Soul Choir, capitanejats per la de Karol Green, aconseguien un diàleg meravellós entre el cor i la cantant a “El galgo viene”.

El de diumenge, a l’Auditori, va ser «el concert més llarg que he fet mai amb aquest projecte», va confessar Neddermann. Un concert, culminat amb el «seu màxim somni»; amb totes les col·laboracions a l’escenari acompanyant-la amb la bonica “Voldria que fossis aquí”. La seva felicitat vessava per tots els costats de l’escenari. I ens ho va fer saber. Els músics van allargar la melodia i Judit Neddermann va canviar, per uns instants, la lletra. «Moltes gràcies a cadascú de vosaltres / als que esteu dalt de l’escenari / els que esteu a baix de l’escenari / avui he sigut molt feliç de compartir tota aquesta música amb vosaltres / i us dono les gràcies per ser avui aquí».

Ella va ser molt feliç. Però nosaltres també. Perquè la seva felicitat s’encomana. I perquè és impossible haver presenciat el concert i no haver somrigut en cap moment.