Kevin Johansen

El passat 31 de juliol, Kevin Johansen arribava al Tempo sota les estrelles de Girona disposat a desplegar el seu arsenal de melodies americanes i posar fi, així, a la seva gira europea. Guitarra en mà i durant gairebé dues hores d’actuació, l’artista va acompanyar al nombrós públic que s’agrupava a la Plaça dels Jurats en un càlid recorregut per una mostra del seus èxits més aclamats, així com alguns dels recents temes del seu darrer disc: Algo ritmos (Sony Music, 2019). 

A ritme de cúmbia, l’artista nascut a Alaska i naturalitzat argentí, va donar el tret de sortida a una actuació plena de ritmes seductors i ballables, només frenats per l’habitual ensopiment gironí i una platea entrebancada de cadires. Les quals, reforçaven i facilitaven les ja de per si dificultats per moure les caderes del públic local. Tot i així, Johansen va fer gala del talent i l’experiència d’un artista que ha recorregut un bon grapat de països i que s’ha bregat per escenaris i locals d’arreu del món. Del "En mi cabeza" inicial vam transitar per algunes de les notes de samba i ranxera que acullen les seves lletres, i com qui no vol cosa ni saber ben bé perquè, ja teníem a dues persones del públic ballant "Daisy" a dalt de l’escenari, una de les milongues més reconegudes d’aquest autor que emana aires porteños per tots i cadascun dels seus poros. 

"Daisy" aniria seguida, de la mà de "Cumbiera intelectual" i d’una segona tanda de persones del públic ballant al costat del cantant, del primer atemptat seriós contra la rigidesa del públic i l’aferrament als seus seients. Algunes de les assistents van desplaçar-se cap als laterals de la platea, però el gruix de la gent va resistir l’embat. Lluny de perdre la paciència, Johansen i els músics que l’acompanyaven no van desistir i van continuar a la seva sense immutar-se. 

La nit era llarga, i encara restaven alguns asos per destapar i connectar-nos amb el costat més bèstia de la vida. I qui millor per contribuir a la causa que l’Albert Pla, qui apareixent sobre l’escenari va insuflar més càrrega provocativa sobre la platea, interpretant la seva versió de "Walk on the wild side" de Lou Reed. 

Per uns instants va semblar que rendits, Johansen i els seus abandonaven el concert desplegant un dels seus temes més coneguts. La llarga espera un cop van deixar l’escenari va fer témer un "Anoche soñé contigo" i bona nit. Però lluny d’això, el silenci de la pausa abans del bis va quedar truncat per l’aparició del cantant en el balconet de l’edifici que presideix la plaça. Des de les alçades, Johansen llençà la traca definitiva que conduiria a l’alliberament irreversible de malucs i caderes. 

"Sur o no sur" abanderà la batalla definitiva contra la quietud predominant, deixant pas a una conga infinita, liderada pel mateix cantant, que recorreria tot el pati de butaques al so de "Guacamole". Convertit en una sort de flautista d’Hamelín, el cantant argentí seduí a tot el públic, alliberant-lo de tot pudor al batec i al ritme de la seva música fins a pujar-ne un gran nombre al damunt de l’escenari. Amb el públic entregat i rendit, ja només quedava entornar el ja clàssic “ya se acabó, ya es el fin de fiesta, y nace el tan temido qué dirán (...).” 

Actuant així, Kevin, no cal que pateixis que sempre ens tindràs rendits.