Paco Ibáñez

Fotografia: Robert Carmona

La frescor de Paco Ibáñez i la seva banda se servia de la brisa i d’un entorn emblemàtic que ens acompanyava. Un color morat i caoba tenyia el recinte del MAC Empúries dins el marc del Festival de Música i Art a la Mediterrània PortalBlau, que enguany celebra la seva 12a edició. L’avís de pluja havia enfosquit els núvols, però la nit s’havia fet càrrec de què les estrelles visibles fossin les que omplien el Fòrum Romà. La segona, més que la primera opció, va mantenir el públic assegut a les cadires, i a posar-se un mocador, barret o obrir paraigües, però no marxar.

En aquestes circumstàncies, el domini de la improvisació barrejat amb la naturalitat innata d’Ibáñez va proveir una proximitat elegant al concert. El cantant, lluny de privar-se de compartir la seva ideologia política, la mostrava com sempre havia fet -inclòs durant la postguerra, en què va ser censurat pel govern del 1974. L’unia l’humor per reivindicar, entre cançó i cançó, les llibertats individuals (com amb “Y ríase la gente”, de Luís de Góngora), homenatjar la República espanyola (“Un español habla de su tierra”, de Luís Cernuda) o fins i tot criticar el poc nivell cultural actual.

I com la seva obra discogràfica es caracteritza pel gènere cançó protesta, havien de sonar “Es amarga la verdad”, “Aristóteles lo dijo”, “La mala reputación”, “Si tú vienes a la romería”, “Canción del jinete” o “Palabras para Júlia”. Amb “Todo en ti fue naufragio”, de Pablo Neruda, irònicament, va trencar la pluja. Gotetes platejades s’entreveien per la llum dels focus en direcció als músics, que bromejaven amb què “encara acabarem tots a l’hospital” -perquè no serien ells qui marxarien abans d’hora! Tot, mentre els llampecs bombejaven a la llunyania i formaven part d’una fortuïta escenografia.

El festival acollia la seva gira internacional amb motiu del cinquantè aniversari del concert a l’Olympia de París i la reedició del doble àlbum gravat en directe del concert Paco Ibáñez a l’Olympia. César Stroscio al bandoneó i Mario Mas a la guitarra l’acompanyaven per projectar la literatura dels clàssics, que es fonien amb la delicadesa entre el passat i del present.

Una lliçó que va remarcar va ser que un poeta es reconeix per la llum que transmeten les seves paraules. “Si tiene luz, es poeta, si no, escribano”, deia. Amb aquesta estima per les arts, venia de gust fer un viatge en el temps i preguntar als poetes referents si algun cop havien somiat amb un home valencià, que un dia musicaria els seus versos amb voluntat de fer-los més immortals. Perquè, si fos així, sabríem el nom del personatge dels seus somnis, que segueix realçant, als seus 84 anys, la seva literatura i llegat. I com li poden les ganes, sembla que encara té molt per “A galopar” sobre els escenaris.