Mishima

Després de sorprendre a tothom amb La diablessa, adaptació al català de l’èxit planetari de Xavi (La diabla), Mishima van perfumar aquesta primavera que tant ens menteix amb la segona edició de La nit de les roses. Tret de sortida a la seva gira d’estiu, el seu clamorós sold-out a La Paloma del 22 d’abril no fa més que ratificar la tremenda solidesa d’un directe que és comunió i és catarsi.

En el segon aniversari del seu darrer àlbum, L’aigua clara (TRIS, 2022), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Xavi Caparrós (baix), Alfons Serra (bateria) -i ara també amb Bernat Sánchez (teclats)-, guarden fidelitat a la distància curta, al contacte estret amb l’audiència, a la comunicació horitzontal d’un repertori que ja és història. Cançons com rastres de pintallavis, que parlen del declivi de l’home públic, aquell que trucava a casa, recollia les fotos i pagava la multa, però que mantenia la set tota la vida; cançons que ens van ensenyar l’ordre i
l’aventura, que no existeix l’amor feliç, que l’ànsia cura i que ho som tot i res. Una manera molt personal d’entendre el rock, allà on es troba amb la chanson, Tin Pan Alley i l’indie, que -nou discs d’estudi i centenars de concerts després- ha jugat un paper crucial en la renovació de la música popular a casa nostra.